La poesia sugereix històries, el poeta desperta amb les seves paraules els sentiments del lector.
El poder sempre ha tingut por del poeta. Lorca, Neruda i tants d'altres foren perseguits per la por a que els pensaments "trenquin la fràgil immobilitat de l'aire" (M. M. Pol), per mantenir-se "fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (S. Espriu).
Per a tots els poetes i lectors que, amb paraules de G. Celaya, han fet de la poesia "un arma carregada de futur", els meus poemes.




Encara que no estigui de moda...

Enrere queda l’estiu gastat...

Em consolen les paraules...

Lluna creixent en l'horitzó...




Encara que no estigui de moda
sóc un home fidel. Fidel i amant
de la tendresa, si sens parar roda
per la pell. De l’amor que es manté constant.

Fidel i amant de la paraula,
enamorat del tot de la franquesa,
de posar-ho tot sobre la taula
(mitges tintes, em fan venir peresa)

A cor obert malgrat tantes ferides,
a cor obert navego aquesta vida
que nego a amagar en les mentides.

L’amor espera a cada cantonada,
viure del tot no coneix mida,
que la joia ha de ser cantada.

torna


Enrere queda l’estiu gastat
com embolcall de crispetes al seient
d’un cinema abandonat.

Refugiat en la tardor espero
silent
el tren de l’hivern,
camí d’una altra primavera
on, quiet,
com cirerer enmig de la vinya florir
les flors que no podré guardar,
sense morir
una mica més encara,
les vides que vaig ser.

Nascut en terra estranya
per desconegut mar navego
cercant els braços que em són pàtria.

Com ocell volador de tempestes
sense fi és el meu pelegrinatge
amorosit en els braços de l'exili.

torna


Em consolen les paraules
que et diuen i demostren.
En dir-les trobo
l’enyorat sabor dels teus llavis
que em callen
i condemnen el meu cor
a no sentir-te.

Em consolen les paraules
que saben de tu,
que t’expressen en el meu espai
de silenci i espera
solitària
amb les paraules callades,
les esgarrapades paraules
tatuades,
en l´ ànima ignorant
de la teva realitat.

torna


Lluna creixent en l'horitzó
tenyida de la sang del crepuscle
amb que la nit va vèncer
a cop de miratge
efimerament el dia.

Van partir les orenetes
a les portes de la tardor
quan el món es marceix
devorant innocents banyats en llàgrimes.

Quedares en la cançó de l'aigua
en el silenci del que no es va dir
ni va ser callat. Sortiré cada nit
a esperar-te per l'aire cansat
per la llum marcida dels arbres
del parc, on el teu record segueix
gravat a petons en la memòria.

Estrelles vindran a escoltar el murmuri
dels passos fantasmals que quedaren
dibuixant senderes entre els parterres
i amb ells abrigat, esperaré dolçament
al teu costat, sense presses, ser endut.

A en Nico, un home.


torna