La poesia sugereix històries, el poeta desperta amb les seves paraules els sentiments del lector. El poder sempre ha tingut por del poeta. Lorca, Neruda i tants d'altres foren perseguits per la por a que els pensaments "trenquin la fràgil immobilitat de l'aire" (M. M. Pol), per mantenir-se "fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (S. Espriu). Per a tots els poetes i lectors que, amb paraules de G. Celaya, han fet de la poesia "un arma carregada de futur", els meus poemes. Encara que no estigui de moda... Enrere queda l’estiu gastat... Em consolen les paraules... Lluna creixent en l'horitzó... |
Encara que no estigui de moda sóc un home fidel. Fidel i amant de la tendresa, si sens parar roda per la pell. De l’amor que es manté constant. Fidel i amant de la paraula, enamorat del tot de la franquesa, de posar-ho tot sobre la taula (mitges tintes, em fan venir peresa) A cor obert malgrat tantes ferides, a cor obert navego aquesta vida que nego a amagar en les mentides. L’amor espera a cada cantonada, viure del tot no coneix mida, que la joia ha de ser cantada. |
Enrere queda l’estiu gastat com embolcall de crispetes al seient d’un cinema abandonat. Refugiat en la tardor espero silent el tren de l’hivern, camí d’una altra primavera on, quiet, com cirerer enmig de la vinya florir les flors que no podré guardar, sense morir una mica més encara, les vides que vaig ser. Nascut en terra estranya per desconegut mar navego cercant els braços que em són pàtria. Com ocell volador de tempestes sense fi és el meu pelegrinatge amorosit en els braços de l'exili. |
Em consolen les paraules que et diuen i demostren. En dir-les trobo l’enyorat sabor dels teus llavis que em callen i condemnen el meu cor a no sentir-te. Em consolen les paraules que saben de tu, que t’expressen en el meu espai de silenci i espera solitària amb les paraules callades, les esgarrapades paraules tatuades, en l´ ànima ignorant de la teva realitat. |
Lluna creixent en l'horitzó tenyida de la sang del crepuscle amb que la nit va vèncer a cop de miratge efimerament el dia. Van partir les orenetes a les portes de la tardor quan el món es marceix devorant innocents banyats en llàgrimes. Quedares en la cançó de l'aigua en el silenci del que no es va dir ni va ser callat. Sortiré cada nit a esperar-te per l'aire cansat per la llum marcida dels arbres del parc, on el teu record segueix gravat a petons en la memòria. Estrelles vindran a escoltar el murmuri dels passos fantasmals que quedaren dibuixant senderes entre els parterres i amb ells abrigat, esperaré dolçament al teu costat, sense presses, ser endut. |